Cultura i història

FESTES TRADICIONALS DEL MARROC 

EL RAMADÀN

Els cinc pilars de l’Islam recollits en l’Alcorà , llibre sagrat dels musulmans ,són :

1 -La professió de fe: No hi ha cap altre déu que Al.lah ,i Mohamed  és el seu profeta .

2 -L’oració: Resar cinc vegades  al dia .

3 - L’almoina preceptua’l  als pobre (zakatun).

4 - El dejuni durant el mes de ramadà.

5 - La peregrinació a la Meca (ciutat sagrada dels musulmans , situada a l’AAràbia saudita )un cop a la vida, si és possible.

 -EL Ramadà és el novè mes del calendari musulmà. Durant aquest mes els musulmans practiquen  el dejuni ,obligatori per a tots els musulmans  practicants,excepte malalts,dones embarassades viatgers i nens i nenes .El dejuni  consisteix a no menjar ,ni beure ,ni fumar, ni mantenir relacions sexuals,des que surt el sol fins que es pon.

       figura 9                                                      

LA FESTA PETITA

Se celebra  en acabar-se el Ramadà ,el primer dia de Xawal ,desè mes del calendari musulmà (zakatun)als pobres, després de l’oració del fitri es visita  la família i els amics.

figura 10

LA FESTA GRAN. FESTA DE SACRIFICI DEL XAI.

Sa celebra el dia 10 del mes Du al-hiijat, dotzè mes del calendari musulmà .Un mes i deu dies després  d’acabar el Ramadà. Matança del xai ,en commemoració del sacrifici d’Abrahem.

 Ceuta ha celebrat al 2008 per primera vegada com a festivitat local la festa musulmana de l’Aid-el-Kebir (Festa del Sacrifici o Festa del Xai.

figura 11

FESTA TRADICIONAL DELS MUSULMANS.

Se celebra el desè dia del mes Muharam , primer mes del calendari musulmà .Es commemora el martiri de Hassan i Hussein ,fills d’Alí .En els països del magreb és costum comprar joguines i dolços als nens i nenes.

figura 12

FESTA DEL PROFETA.

Se celebra el dotzè dia del mes Rabi’u  al-awal  , tercer  mes  del calendari musulmà. Es commemora el naixement del profeta Mohammed.

figura 13

CULTURA MARROQUINA.

Aquesta és una cultura totalment diferent a qualsevol que puguem trobar a Europa.
De qualsevol manera, la gent no és molt tancada i si ets una persona respectuosa i de ment oberta no trigaràs a fer-te amic amb ells.
Et poden convidar a dinar a casa, si això passa, una cosa que has de fer abans d'entrar en un habitatge de marroquins és treure't les sabates.
Ser convidat a dinar a una casa de marroquins és el millor pas que es pot donar per conèixer la seva cuina. Al Marroc ells solen menjar amb les mans, això és normal allà.
Si menges amb les mans, ho has de fer amb la dreta ja que l'esquerra és la que s'usa en el bany.
Desafortunadament, la majoria dels visitants tenen prohibida la seva entrada a les mesquites, un lloc sagrat per als musulmans en el qual només poden entrar musulmans. En altres parts del món, entrar en una mesquita no és un problema.
Les mesquites, la majoria de losmonumentos poden ser visitats pels turistes, i l'entrada pot ser gratuïta.
Marroc és un país molt religiós.


GASTRONOMÍA DEL MARROC
La Gastronomia del Marroc és el conjunt de plats i ingredients que es consumeixen en el país del Marroc.
La cuina marroquina, amb excepció dels plats típics, avui dia pot considerar-se com una barreja de gastronomies procedents dels bereberes, moriscos, Orienti Mig, mediterrani i Africà.
A la cuina marroquí el  seu tret principal és l'ús del dolç i el salat.

INGREDIENTS
La cuina del Marroc els aliments bàsics es concentren en quatre plats bàsics: el cuscús (elaborat amb semolina) i que participa en molts plats marroquies, la bisteeya denominada també 'pastilla' o 'bastilla', el mechoi de be i la cambra és el djej emshmel preparat amb carn de pollastre llimones i olives.

figura 15

VERDURES
La cuina marroquina comparteix molts elements en comú amb la cuina mediterrània i per aquesta raó abunden les verdures, una de les verdures favorites de la cuina marroquina és l'albergínia.
Les amanides poden ser taktouka, de verdures cuites, o amb fulles fresques i amanides. Entre les fruites es troben els cítrics, destacant les llimones (formen part d'un ingredient molt marroquí com són les llimones encurtidos), els fruits secs (especialment els dátiles: aliment dels pobles nòmades i dels quals s'han caracteritzat 30 varietats), els melones, etc.
El Marroc és un dels grans productors de fruites de la zona mediterrània.

figura 16

CUSCÚS
El cuscús forma part de l'alimento identitat de la gent i ètnies del Marroc, el seu nom originari és kasksou baddaz, es tracta d'unes petites boles de semolina que es cuinen al vapor en recipients especials denominats alcuzcuceros.
S'associa a l'esmorzar familiar del divendres, però es pot trobar tots els dies en els restaurants. Els plats amb cuscús solen estar acompanyats de verdures, carn, pollastre o peix.

figura 17

CARNS Y PEIXOS
Entre les carns més populars en la cuina marroquina es troba el be i, en gran mesura, les aus de corral; especialment el pollastre i la gallina: entre els plats més famosos està el djej msharmal i el pollastre quadra. És menys popular la carn de vaques.
El mashwi és una forma de preparar la carn de be marinada a l'estil bereber en una barbacoa feta amb un foc preparat per a l'ocasió, el mashwi se sol acompanyar de kwah.
Un plat típic de carn en la ciutat de Marrakech és el tanzhiyya i posseeix la característica de ser dels pocs elaborats pels homes, el nom procedeix de l'olla amb la qual es prepara que es posa directament en unes brases de carbó vegetal.

figura 18

El marisc i el peix és més freqüent en les zones costaneres i sol menjar-se cuit o fregit.
Existeix una marinada típica marroquina denominada sharmoola que es fa amb peixos i olives picades a la qual se li afegeix fulles de cilantro i perejil, cebes, pebrot, jengibre i es deixa reposar en suc de llimona i sal. Un plat elaborat en Fez és el 'hut bu-etob' que fa amb dátiles (de peixos alose del riu Sebou).

figura 19

ESPECIES

Les especias s'empren en la cuina marroquina de manera gairebé extensiva i intensiva. Mentre algunes espècies han estat exportades del Marroc des de molt antic, altres ingredients tals com la menta i les olives de Meknes, les taronges i llimones de Fez.

Les especias més comunes en els plats marroquís són canyella, kamoun (comino), karkoum (cúrcuma), skingbir (Jengibre), el bsar (Pebre negre) , pimentón, llavor d'anís, llavors de sésamo, kasbour (coriandro), zaafrane beldi (azafrán) i menta.

Hi ha de 15 fins a 34 especias, el conjunt sol ser de color vermell o groc (depenent dels components).

El cilantro o també denominat 'perejil àrab' s'empra tant herba (fulles fresques) que proporciona un sabor lleugerament anisado, sol tirar-se al final de la cocció dels aliments.

figura 20

UTENCILS Y RECIPIENTS
Un dels elements més indispensables per a l'elaboració d'estofados és el Tajin, es denomina per igual a l'intrumento de ceràmica emprat que al plat guisat en ell: que sol ser un estofado de carn de be o de pollastre. Un altre instrument de fang molt emprat és el tangia en el qual s'elaboren els cuits.

figura 21

OLIS
L'ocupació d'olis vegetals tal com l'oli d'oliva és molt freqüent en la cuina. També s'empra el smen que és una espècie de mantega clarificada de certa aroma rància .
En algunes partsdel marroc s'empra l'Erguén que és un arbre que només creix en la zona d'Essaouira (Sud-oest del Marroc) els seus fruits es tracten com les olives i d'ells s'obté un oli vegetal amb sabor a mantega i avellanas.

figura 22

figura 23

PLATS TÍPICS
Existeixen molts tipus de sopes, per exemple l'Harira que se serveix tots els dies durant el mes de Ramadán i és el plat amb el qual es trenca l'ayuno , sol anar acompanyada de dátiles o chebakia (postres típiques).
 Existeixen plats molt típics com la Bissara que és un puré de faves.
El plat marroquí per excel·lència és la Pastilla de pichón. En la categoria dels entrantes es té el Zaaluk d'albergínies (cridat també "caviar d'albergínies .
En Marraquech se sol preparar pels homes el Tangia quan arriba un visitant d'un altre poble i es prepara en una cazuela gran o ampla coent durant a prop de cinc hores, es prepara en olla, conté be, jengibre, llorer, mantega rància, etc. 
Entre les salses més comunes de la cuina marroquina es troben el mqalli que és una salsa de color groc que empra azafrán i jengibre tot això barrejat amb oli d'oliva; el mhammar que és una salsa vermella a força de pebrot comino i mantega; el qadra que és una barreja de smen amb verdures, ametlles i cigrons.

figura24

POSTRES Y DOLÇOS
Les postres marroquines són molt coneguts. Molts d'ells estan preparats amb una pasta que denominen banya de gacela i que serveix de base per a molts dolces. En ells abunden els dátiles i la mel com edulcorante.
El seffa que es tracta de cuscús endulzado i servit amb canyella. Un donut molt popular que se serveix calent pels venedors de carrer és el sfenzh: els marroquies ho mengen preferiblement com desdejuni. Altres bollos salats que poden trobar-se són: el warqa, el trid servit amb un got de llet és denominat generalment com la 'pastilla dels pobres' i del que es diu era un dels favorits del Profeta, i el briwat que són petits pastissos farciments de diferents ingredients i se serveixen en el transcurs de banquets: poden ser en forma de triangles o de cigars.

figura 25

LA CUINA MARROQUINA EN EL MON
El Cuscús és un dels elements més comuns dels plats norteafricanos i més conegut posteriorment. Els mercats, els magatzems i els restaurants d'Europa tenen bastant mostres d'aquesta cuina, especialment a França i poc a poc a Espanya.

figura 26

BEGUDES DEL MARROC
Se sol prendre te cinc o sis vegades al dia, servit amb la l'barrade: una espècie de tetera d'acer inoxidable empleat per a vertir el te en els gots. El te que es beu al Marroc és una combinació de te verd amb menta (denominat de vegades a Espanya com 'te moruno'),
En algunes ocasions se serveix acompanyat de msemmen que són una espècie de crêpes elaborats de farina de maíz, amlou que és una pasta d'ametlla coaligada amb mel.


figura 27

HISTÒRIA DEL MARROC

La Història del Marroc es remunta a l'època del Capsià, entre el 10000 aC i el 6000 aC, en un moment en què el Magrib era menys àrid que avui. La llengua berber va arribar probablement al mateix temps que l'agricultura, i va ser adoptada per la població ja assentada allí.

FENICIS
Els fenicis, en els seus recorreguts pel Mediterrani, van fundar els primers assentaments de la costa del Marroc cap al segle XII aC instal·lant dipòsits per la sal i minerals al llarg de la costa i en les riberes dels rius del territori. Fenicis i cartaginesos van establir relacions comercials amb les tribus de l'interior, pagant-los un cànon per assegurar la seva cooperació en l'extracció del mineral.
Al segle V aC, l'imperi cartaginès havia estès la seva hegemonia pel nord d'Àfrica. Cap al segle II aC, van emergir alguns regnes berbers, que van créixer i es van desenvolupar amb una certa autonomia. Després de la caiguda de Cartago l'àrea va ser annexionada a l'Imperi Romà l'any 136 aC.[1]

DOMINACIÓ ROMANA
Roma va procedir a dividir el regne maurità en dues províncies: Mauritània Tingitana i Mauritània Cesariense, corresponent la primera amb el nord del territori de l'actual Marroc. No obstant això, la influència romana es va localitzar fonamentalment a la costa i a les colònies romanes (com Tingis, la capital (actual Tànger), Zilis (Assilah), Lixus (Larache), Valentia Banasa a la vora del riu Sebú (a prop de l'actual Kenitra), Sala Colònia i Volubilis), ja que la sobirania sobre la major part de l'interior de les províncies s'exercia mitjançant caps mauritans locals. 
El cristianisme va ser introduït en el segle II, guanyant adeptes en les ciutats i entre els esclaus i els grangers berbers. Al segle IV les zones romanitzades eren cristianes, així com algunes tribus de l'interior. També van arribar moviments cismàtics i herètics, generalment com a forma de protesta política. També es va establir una nombrosa colònia jueva.

La primera crisis marroquí (1904-1906)

Estalló por la pretensión francesa de crear un protectorado en Marruecos a lo que se opusieron Alemania y España, que también tenían intereses en la zona.
Alemania vio la oportunidad de frenar la expansión colonial francesa y obtener para sí ganancias territoriales. Por su parte Inglaterra transigió con las aspiraciones de Francia a cambio de la renuncia de ésta a intervenir en Egipto, en tanto que España obtuvo el visto bueno francés para actuar en una pequeña parte del territorio marroquí. Pero Alemania se erigió en garante de la independencia de los gobiernos locales frente a las pretensiones imperialistas francesas, originando fuertes desavenencias.
En marzo de 1905 el emperador Guillermo II visitó la ciudad marroquí de Tánger. El hecho elevó hasta su cénit la tensión entre germanos y franceses, que a punto estuvieron de enzarzarse en una guerra.

La segunda crisis marroquí (1911)
Se originó tras la acusación efectuada por Alemania de que Francia había trasgredido el Acta de Algeciras.
Barco de guerra alemán Panther, enviado a Agadir en 1911.  Ampliar imagen
Buque de guerra alemán Panther
El envío de un buque de guerra germano (el Panther) al puerto de Agadir como medida de presión para hacer valer sus exigencias territoriales, desencadenó una segunda crisis internacional.
Francia, apoyada por Gran Bretaña, se doblegó finalmente a las pretensiones germanas, cediendo parte del Congo a cambio de gozar de total libertad de acción en Marruecos.

La segunda crisis marroquí exacerbó los ánimos nacionalistas de franceses y alemanes y despejó el camino hacia la guerra.

VESTUARI TRADICIONAL DEL MARROC
Per Homes: La peça tradicional marroquina dels homes és, per excel·lència, la "gel·laba", que és una túnica tancada, amb caputxa. Sol acompanyar-se d'una gorra vermell (que no tapa tot el cap) anomenat "tarbush". Als peus porten "Babutxes", que és una espècie de sabata tou sense sola, tradicionalment groc encara n'hi ha en molts colors (per als homes, sempre unicolor).

Per a Dones: Porten el "caftà", que és semblant a la "gel·laba" però sense caputxa. A més, sol tenir molts més adorns i comporta més treball artesanal de brodat i costura. Ho podeu distingir per les diverses capes que el componen.

Si camineu pels carrers del Marroc veureu segurament homes i dones vestits amb gel·labes (les dones també tenen la seva pròpia versió de la gel·laba) cubriéndols el cos sencer excepte el cap, peus i mans.

La gel·laba de la dona és distintia de la de l'home pel seu estil i finalitat. Les dones porten gel·labes per diversos motius: primer, és una peça molt còmoda i estètica, segon, dóna un aire de modèstia i humilitat, propi d'un país musulmà com el Marroc. Algunes dones porten juntament amb la gel·laba algun fulard o vel, al voltant del coll o cobrint part del cap (o tota però deixant sempre visible la cara).
Tot i que les dones tenen gel·labes per a ocasions especials, és molt comú que la facin servir per al dia a dia.


Quant a la gel·laba de l'home, generalment es sol portar en ocasions especials (sobretot festes religioses) i també quan van a la mesquita per a l'oració de divendres (una mena de missa musulmana). No obstant això, també hi ha gent que porta gel·labes cada dia tot l'any, però generalment això és més freqüent en els pobles i entre la gent molt gran.